Hi havia una vegada una nena que vivía amb la mare en un poblet. L'àvia, que vivia al bosc a mitja hora de camí, se l'estimava molt, i li havia regalat una caputxa de vellut de color vermell. Aquella caputxa li agradava tant, a la nena, que sempre la duia posada…
Un llenyataire vivia en un gran bosc amb la segona dona i dos fills de la primera dona, que era morta. Eren molt pobres, i no en tenien prou per menjar tots quatre. «Porta els nens al bosc i abandona'ls» suggeria de nit la madrasta al marit.
Hi havia una vegada un home que tenia un vell ase, amb el qual havia portat durant molts anys els sacs de farina al molí. Un día, l'home se'l va mirar tot pensant: "Estás cansat, ruquet meu. Demá em desfaré de tu. "Peró els burros són intel·ligents, i quan el nostre ase va veure aquella mirada, no va esperar l'endemá.
Hi havia una vegada un rei vidu que tenia una filla anomenada Blancaneus. Un dia es va casar amb una dona bonica, però dolenta. La nova reina, que a més era bruixa, cada vespre li demanava al mirall: Qui és la més bella, mirallet? Si no em complaus et faré a trossets.
Hi havia una família de porquets que cada any creixia, perqué naixien porquets nous. Un any, com que havien nascut uns altres porquets, la mare va cridar els tres més grans, que es deien Pombo, Golli i Fonfon. «Fills meus, aquí ja no hi cabeu» va dir. «Heu de sortir a voltar món. Bona sort.»
Temps era temps, hi havia un príncep que volia casar-se, però no volia una noia qualsevol. Va buscar a les terres veïnes, sense trobar-ne mai cap que li fes el pes. «Vull una princesa que no sigui de nyigui-nyogui, una mitja princesa, o una princesa així així. Jo vull una princesa de debò!», deia al rei i a la reina.
Vet aquí que una vegada hi havia un jardí molt bonic, ple duna herba suau, grans flors i dotze presseguers que a la primavera somplien de poncelles de color rosa, i a lestiu, de fruites dolces. Els nens de la zona, en tornar descola, entraven al jardí i shi quedaven a jugar
Fa molts i molts anys, hi havia un llenyataire que tenia set fills, tots nens. El més petit i espavilat era tan alt com un polze, i per això li deien Polzet. La família cada cop era més pobra i no tenien prou menjar per a tots. Així va ser que el llenyataire va decidir dabandonar els fills. Un matí els va portar al bell mig del bosc, i els hi va deixar.
Una vegada, fa molts anys, hi havia un nen que no tenia por de res. Li deien en Pere Sense Por. Un dia va dir: Marxo a veure món, potser així trobaré alguna cosa que em faci por, i va marxar.
Hi havia una vegada un cigala que, asseguda tranquil·lament sobre una fulla, prenent el sol de l'estiu, cantava tot el dia. Si passava un ratolinet o una rateta buscant llavors, la cigala cantava: "Ai rateta, quants afanys, Quanta feina tens tot l'any. Quants afanys, ratolinet. Tant feina i tu, desfet
Hi havia una vegada un bon fuster anomenat Geppetto. Un bon dia, en Geppetto va a trobar una branca de fusta i va decidir que en faria un titella. «Es dirá Pinotxo!» deia mentre treballava. «Será un titella que saltará i parbará!»
Una velleta que vivia al camp en una casa molt bonica va fer una galeta de gingebre amb forma de ninot. El ulls els va fer amb panses i els botons amb nabius. La velleta va coure la galeta uns minuts i quan li va semblar que ja estava cuita, va obrir el forn i la va treure.
Era una vegada vint-i-cinc soldadets de plom, tots iguals, amb uniforme vermell, el fusell a lespatlla i la mirada al front. Només nhi havia un diferent: un que tenia una sola cama. Es veu que en el moment de fabricar-lo, el plom es va acabar i no li van poder fer laltra cama.
Al fons dun mar daigua blava com els lliris, en un castell amb parets de corall, vidrieres d àmbar i teulades de petxines de colors, vivia el Rei del mar. Havia perdut la seva esposa feia anys, i vivia amb la mare, una sirena velleta…
El jove Aladí no feia altra cosa que divertir-se. Un dia, un mag astut el va convèncer perquè lacompanyés al camp. El mag va encendre un foc. Després va llençar-hi una polsina màgica i sels va aparèixer una porta de pedra enorme. El mag va dir: Només tu pots alçar la porta que amaga el tresor. Però no toquis res, només agafa una llàntia.
L'última nit de l'any, la nit de San Silvestre, nevava i feia molt de fred. Una nena petita caminava pel carrer sense sabates: havia perdut les sabatilles creuant ràpidament el carrer per evitar ser atropellada per un carruatge que anava molt de pressa. No va aconseguir trobar una de les sabatilles…
Heus aquí una vídua que vivia en una cabana a tocar del bosc amb les seves dues filles, que es deien Rosablanca i Rosaroja perquè eren boniques com els dos rosers que hi havia als costats de la cabana, un de roses blanques i laltre de roses vermelles.
Phileas Fogg era un ric gentleman britànic, metòdic i sedentari fins a lavorriment. Precisament per aquest motiu, de seguida va agradar molt a Passapertot, el nou criat acabat de contractar. Després duna vida moguda, en la qual havia fet de músic ambulant, de genet en un circ, dequilibrista i fins i tot de bomber, Passapertot buscava una feina tranquilla. Phileas Fogg, però, tenia un defecte: li agradaven les apostes.
Hi havia una vegada una dona que volia tenir un fill, però no podia. Va anar a veure una bruixa i va demanar-li ajuda. La bruixa va donar-li una llavor dordi i va dir-li que la plantés en un test. La flor que en va sortir era semblant a una tulipa, i dins dels pètals la dona va trobar una nena alta com un dit gros.
Temps era temps, el diable va fabricar un mirall màgic que deformava les coses. Tot allò que era bonic el mirall ho reflectia lleig, i tot allò que era lleig ho tornava horrible. El diable es divertia mirant el món en el seu mirall màgic. Però un dia el mirall es va trencar i els bocins van caure a la Terra.
Cada any, la vigília de Nadal, a casa dels Stahlbaum se celebrava una gran festa. En Fritz i la Marie, els fills dels senyors Stahlbaum, esperaven impacients que sobrís la porta del saló, on hi havia un arbre de Nadal majestuós i els paquets plens de regals.
Una rata que vivia a la ciutat va anar al camp a visitar una amiga. Lamiga era una rata afable que duia una vida senzilla al camp. Per donar-li la benvinguda, la rata de camp va organitzar un banquet amb gra de blat, patates i una mica de llard. Era el millor que podia oferir-li.
Hi havia una vegada una vídua mare de dues filles. La primera era altiva, inconstant i gens simpàtica, com la mare. La segona pel contrari s'assemblava al seu difunt pare: tenia un caràcter dolç i servicial i també era una noia molt maca. Potser perquè s'assemblava molt a ella, la seva mare admirava molt la seva primera filla i no podia suportar…
Hi havia una vegada un rei a qui se l'hi havia mort la seva preciosa dona. Ell no va voler tornar-se a casar amb cap altra dona, però quan la seva filla, que era tan bonica com la mare, va créixer, li va venir al cap l'idea boja de casar-se amb ella. La pobre noia no sabia què fer, i va demanar consell…